conclusió
Un
cop finalitzats els experiments es corrobora la hipòtesi, ja que aquelles
substàncies que afecten als microtúbuls i la seva dinàmica produeixen un arrest
mitòtic. En els experiments s’han tractat les cèl·lules amb quatre substàncies
diferents, una d’elles (MG132) no actuava directament sobre els microtúbuls, en
canvi les altres tres si que ho feien. Els resultats són molt semblants, totes
produeixen un arrest d’una manera o una altra.
Es pot dir que són substàncies d’efecte immediat, en el sentit que tal com s’apliquen es paralitza la mitosi perquè deixen fora de combat els microtúbuls. Però a part del que fan les substàncies també cal que la cèl·lula respongui correctament per poder frenar la proliferació. En aquest cas la resposta correcta seria, degut al retard que provoca la mitosi, una apoptosi. Però també podrien sortir de la mitosi i tornar al cicle cel·lular i llavors seria una cèl·lula aneuploide. Si això passés, el més probable és que la cèl·lula sí que opti per una apoptosi, ja que és una mutació important.
Com que les cèl·lules cancerígenes són imprevisibles caldria afinar una mica més l’aplicació de la substància en vistes a dirigir la resposta de la cèl·lula, o sigui perquè el tractament sigui efectiu és necessari que un cop s’apliqui, la cèl·lula mori mitjançant una apoptosi. I a part d’això també hi ha la qüestió de l’especificitat. Perquè quan es porta a terme un tractament anticancerígen, les substàncies utilitzades acostumen a afectar totes les cèl·lules en divisió, per això tenen tots aquests efectes secundaris.
Concloent, no hi ha una substància que predomini per sobre les altres en quan a eficàcia, actuen de formes diferents i algunes si que causen més errors que les altres, però la majoria de divisions produïdes en tots els cobreobjectes observats són errònies, i si no ho són és perquè s’han quedat paralitzades sense poder passar d’una fase a la següent, també per l’acció de les substàncies contra els microtúbuls. Però sí que queda vist i comprovat que alteren els microtúbuls i la seva dinàmica i no deixen continuar amb una mitosi normal.
Es pot dir que són substàncies d’efecte immediat, en el sentit que tal com s’apliquen es paralitza la mitosi perquè deixen fora de combat els microtúbuls. Però a part del que fan les substàncies també cal que la cèl·lula respongui correctament per poder frenar la proliferació. En aquest cas la resposta correcta seria, degut al retard que provoca la mitosi, una apoptosi. Però també podrien sortir de la mitosi i tornar al cicle cel·lular i llavors seria una cèl·lula aneuploide. Si això passés, el més probable és que la cèl·lula sí que opti per una apoptosi, ja que és una mutació important.
Com que les cèl·lules cancerígenes són imprevisibles caldria afinar una mica més l’aplicació de la substància en vistes a dirigir la resposta de la cèl·lula, o sigui perquè el tractament sigui efectiu és necessari que un cop s’apliqui, la cèl·lula mori mitjançant una apoptosi. I a part d’això també hi ha la qüestió de l’especificitat. Perquè quan es porta a terme un tractament anticancerígen, les substàncies utilitzades acostumen a afectar totes les cèl·lules en divisió, per això tenen tots aquests efectes secundaris.
Concloent, no hi ha una substància que predomini per sobre les altres en quan a eficàcia, actuen de formes diferents i algunes si que causen més errors que les altres, però la majoria de divisions produïdes en tots els cobreobjectes observats són errònies, i si no ho són és perquè s’han quedat paralitzades sense poder passar d’una fase a la següent, també per l’acció de les substàncies contra els microtúbuls. Però sí que queda vist i comprovat que alteren els microtúbuls i la seva dinàmica i no deixen continuar amb una mitosi normal.